Portal de Remuñe.

Volia fer la Touse de Remuñe pero m'he quedat al portal.

El cami per anar-hi comença a la carretera de Francia, nom curiós per una carretera que no va a França i que acaba en un cul de sac.La primera mitja hora es una pujadeta en mig d'un bosc d'abets, per un cami vorejat de mirtilles. Faltava poc per les set del mati i el sol tacava de llum groga els cims que veiem en front nostre, just a ponent. El bosc en canvi romania a l'ombra.

 Quan surts del bosc entreveus la vall de Remuñe.  Es com una ferida oberta a cop de ganivet entre els massissos granítics que la limiten. Per la ferida oberta s'escola en lloc de sang, un rierol d'aigues nitides que corre al fons de la vall, sempre a l'esquerra del sender.  Potser la sang va tacar els blocs  que cauen per les pendent rocoses a la dreta i  s'esmicolen en el llit dels torrents. Ells donen a l'aigua un to vermellenc i una sabor ferruginós.

Com mes avances més fons queda el rierol fins que no arribes a una certa alçaria, més o menys a les dues hores de la marxa. Aleshores el rierol i el sender s'acompasen, corren paralels tot el camí  i les cançons de l'aigua acompanyen als caminants.  Les pendents es suavitzen i s'omplen de floretes menudes, de margarides, d'iris. He vist en aquest rierol un ocell molt curiós, gris quasi negre, que nomes volava amunt i avall del rierol just arran de l'aigua.

 En arribar a una segona pleta, quasi al fons de la vall, l'espai s'obre i l'herbe i les flors d'àrnica es reparteixen la terra entre els bloc de granit. És un lloc per reposar abans d'empendre la pujada definitiva.  Corren entre les pedres hem sentit primer i després hem vist tres marmotes. Mares que xisclaven desesperadament per avisar a les filles. Les marmotes grans son rodonetes i tenen un bonic pelam amarronat, pero les petites son grisenques i esprimatxades.

           Més endavant la vall torna a encongir-se i les parets de granit cauen en picat sobre el rierol, cada cop mes ferestec. Cal travessar-lo per seguir un cami costarut i arribar a un pas de blocs que ens portarà a un collet. De tot el cami es potser el fragment mes exposat i mes perdedor. Un cop superat el collet s'arriba a un petit llac, mes o menys glaçat segons l'any. Davant nostre queda una paret irregular de blocs mal senyalitzats amb multiples fites

Despres pujada sense treva per una mena de tartera i les lloses. Impresionants, rosades. Son més boniques amb neu. I mes fàcils de pujar , doncs l'any passat ho varem fer amb neu i va ser menys penòs. Has de pujar desviant-te a l'esquerra  per tal d'evitar barrancs.

 Quan s'acaben les lloses ja som al portal de Remuñe. Dalt del portal clapes de neu ennegrida, fàcil de travessar que anem creuant per accedir al coll de la Touse. Fins que hem arribat a una clapa de neu que lliscava per una pendent quasi vertical i m'ha agafat por.

       

 La sensació en aquest indret es de soletat infinita, de petitesa, quasi de temor. La natura dura i indiferent, severa en la seva magnitud et corpren. Es un paisatge hermós pero desolat. Roques i roques nues sense un bri d'herbe, Nomes la imatge de l'ibon blanco de Lietrola al fons de la vall veïna, amb les restes de neu flotant damunt l'aigua blavíssima et commou agradablement amb la seva bellesa.Just en front la silueta impresionant del Peridguero.

             Hem tornat enrera amb la visió de la Touse com un desig irrealitzable.  La tornada és lenta i una mica desilusionada. És mig dia i el sol cau immisericorde. Parem a l'ombre d'unes roques a mitja baixada per menjar un mos.