Cerler

Un mati mig emboirat després de la tempesta d'ahir.  Decidim fer una excursioneta curta fins a Cerler.  El camí s'inicia a la carretera que surt de Benasque cap Anciles. Es una carretereta plana amb petits revolts vorejats de pollancres. Es curta, tranquila i la gent de Benasque  hi passeja del mati a la nit.

Quan arribem a Anciles agafem el primer carrer que surt a l'esquerra. Després d'un curt trajecte dins del poble el camí enfila cap el cementiri. Un cementiri encerclat per una tanca de pedra i amb una portA tancada a pany i clau

Passant davant del Cementiri el camí  empedrat gira a l'esquerra i comença a pujar. La senda es estreta i ombrejada per piles d'arbres i arbusts diferents .Hi ha tanta ombra que les pedres s' han omplert de molses d'un verd brillant i entre mig del sotabosc creixen bolets de tota mena.




Parlem amb un noi que porta un cistell ple de rosinyols i ceps. Ens diu que es del poble i que aquest es un temps bo pels bolets. El fet es que les pluges del darrer mes han afavorit la creixença. Altres anys no n'havien vist tants. Aconseguim algun rossinyol.

La pujada es progressiva i soportable. El caminet esta ple de revolts però hi han tantes flors a les voreres que ni te'en adones de l'esforç : conillets, margarides, orenga, i d'altres flors que no reconec de colors brillants, roses, grogs.......

Després de 1/2 hora de pujar sense parar el camí planeja. Travessa un rierol i després s'integra en un bosquet de bedolls.  La remor de l'aigua, imparable ens diu que aprop hi ha una cursa d' aigua mes important. El sotabosc esta impregnat         d' aigua , no parem de trepitjar fang. Les molses voregen els senders i esquitxen de verd brillant les taques de sol.

A partir del rierol queda poca pendent i fins i tot hi troços que el cami planeja , fins quasi be dalt de tot que torna a enfilar-se una mica

Finalment arribem a l'estacio d'esqui. Hi ha un control que espera els corredors  de la mitja marató . Els deixem enrera i comencem el descens cap a Benasque

La pleta de la Ball

L'any passat varem intentar arribar-hi però no ho varem conseguir. Entre altres raons pel mal temps
Per això aquest any ho he provat de nou ,però canviant el camí inicial. Hem partit del monestir de Guayente que esta just sota mateix de Grist,
Començant a caminar per un sender pedregos que surt just a la dreta del monestir i s'enfila lentament entre mig d'un bosquet de boixos , surts aviat a una esplanada de matolls baixets. Després torna a enfilar-se i va alternant fases de pla i de pujada fins que arribes a una nova vall , mes alta i plena de pi abet. Aquí el camí discorre per damunt de tarteres domesticades que escampen les seves pedretes muntanya avall.. Mes que camí es un corriol estret però agradable.
Al final de la pujada el camí s'integra en un bosc espès de pins abats, en direcció a ponent. Aviat escoltem la remor continua de l'aigua que discorre al fons del barranc, a la dreta del camí. El llit del riu esta tan al fons del barranc que no el veiem fins molt mes enllà.
Trobem una font a l'esquerra del camí. L'aigua es fresca i ferruginosa. Totes les roques que sobresurten del sotabosc son d'un marron rogenc a causa del ferro que contenen.fins i tot les del llit del riu criden l'atencio pel color oxidat

La remor de l'aigua en els rius i els torrents de montanya es ben curiosa. A voltes sembla un bram, una lament greu, a voltes una cançó , a voltes un murmuri. En els saltants, desesperada entre les pedres cantalludes sembla queixar-se

El camí, ara ombrejat tota l'estona, dibuixa petits revolts i serpenteja per entre mig de prats florits que s'obren sense recança a la llum descarada del sol de juliol. En un dels prats veiem un roser salvatge amb les flors de cinc pètals de color rosa palid .

També hi han gerderes sense fruit, iris, cigrons de muntanya i ortigues. Passem amb cura per no lesionar-nos



Finalment arribem al rierol que baixa ferestec i salta embogit sobre les pedre perquè la llera es estreta i poc fonda. Sortosament hi un una palanca per travessar-lo

Després el camí s'interna novament en un bosc de pins abets i puja serpentejant fins a una mena de pleta on trobem una cabana de pastor. L'any passat no varem passar d'aqui. Enguany com que el temps es bo i estem mes engrescats continuem pujant fins accedir a la pleta següent que ja es la de la Ball

El paissatge que con templem es seré i bellíssim. Una gran planuria inundada d'aigua transparent , a troços verdosa a troços sorrenca. A ambdos costats d'aquesta mena de riu plàcid s'eleven les pendents rocoses cobertes en part pels abets

Travessem el riu i les botes els mitjons i fins i tot els pantalons em queden empapats. Cal esperar que s'assequin pero no hi ha manera

l'aigueta de la vall

Per anar a l'Aigueta de la Vall hem començat a caminar al Puente de Tramarrius, un petit pont de pedra que travessa el torrent de l'Aigueta de Grist. De fet el trajecte mes fàcil i habitual es el que surt del santuari de Guayen, pero com que ens agraden les coses dificils hem escollit la drecera.

El cami, mes que cami un corriol, puja molt empinat desseguida i serpenteja entre boixos, bedolls i pi roig . Es tan estret que en alguns llocs amb prou feines hi cap un peu; i la vegetació es tan densa que no deixa veure el paissatge, ni el cel, ni quasi bé res. Com que estas tan ocupat en veure on poses els peus tampoc t'importa massa.

A mida que es va enfilant divises a la dreta un  barranc i al fons del barranc la linia fina de l'aigua que salta sobre les roques i quasi bé brama. Es un bram profond, com el barranc , monóton i d'aguna manera tranquilitzador. Es l'ùnica veu en el silenci d'una natura esquerpa i et fa companyia.

La llera del riu es pura roca. Una roca llisa de color vermellós. L'aigua hi llisca embogida en els trams mes angostos i s'adolceix quan el terreny s'aixampla i el rierol vol semblar un vertader riu de montanya.   Aleshores es dibuixen gorgs d'aigues verdes que conviden a entrar-hi.

Arribat un punt  el cami es bifurca. pots triar a la dreta un sender que sembla mes fresat, o a l'esquerra un de mes estret i empinat -ambdos tenen fites-. Com que ens han dit que el de la dreta es perdedor triem el dificil. Es una pujada al mig d'un torrent, plena de blocs petits, empipadors per accessibles.

Quan s'acaben els blocs ens sorpren un sender ben fresat perpendicular al que venim, tranquilitzador en la seva linearitat. Se soposa que hem de seguir a la dreta i així ho fem. A partir d'aqui el cami es molt mes agradable, a voltes una mica pedregós i inclinat, d'altres mes terrós i planer.
A meitat del cami trobem una font arrecerada a l'esquerra plena de molses verdes. L'aigua es fresca i bona i la bebem amb plaer. Banda i banada del cami creixen gerderes i mirtilles , pero no tenen fruits. Els ùnics fruits que trobem i cullim son maduixetes de bosc.

Despres de quasi bé una mitja hora arribem a una mena de pleta inclinada guarnida amb flors de tots colors i mides: margarides , iris, cigrons de montaya, digitalis, ...

Acabada la pleta una palanca travessa el rierol just despres  d'una zona d'aigues manses. Es la palanqueta de la Sarra. Ens banyem un un gorg d'aigues transparents just passat la palanqueta

Deixant enrera el rierol, pel flanc dret comencem novament a pujar i ens distanciem de l'aigua. Al cap d'una mitja hora mes entre pins i roques divisem una pleta mes ampla que s'esté a la dreta del riu. Coronant la pleta , una petita cabana de pedra. Es la cabana del Vaquerisal, que es troba a 1875 m. d'alçada.

 Seiem per contemplar el pasissatge que queda enrera i de cop apareix un cadell negre i pelut, molt falaguer. Sentim veus darrera nostre. Son dos homes amb dos gossos negres més. Intuim que son els pastors d'un remat d'ovelles que no veiem, pero sentim dringar a l'alte banda del rierol. Ens ho confirmen i un dels dos homes ,molt amablement ens comenta com arribar a la pleta superior que ha de ser el final del nostre recorregut: el LLano de la Ribereta des d'on es contempla una cascada magnifica que continua en l'aigueta de la vall.
Falta poc, menys de mitja hora diu l'home. Pero el cel s'enfosqueix per moments i comença a bufar un vent calent que torna bojos als bedolls. Tenim por que es posi a ploure d'un moment a l'altre i decidim tornar enrera. La tempesta ens persegueix i quan ja som quasi al final esclata a sobre nostre. Benvingudes gotes de pluja......

preparant l'estiu

LA GALLINA PELADA
Un mati de juny dora, molt dora, amb el cel clar i l'aire quasi fred, varem empendre cami cap a Berga per anar a fer la Gallina pelada. Es una muntanya que vista des del coll sembla realment el cul d'una gallina que han desplumat. Soposo que dir-li "el cul pelat de la gallina" no quedava massa bé.

Hem triat aquest cim perque sembla una bona preparació pel Pirineu que volem fer d'aqui poc mès d'un mes

Hem deixat el cotxe al pla de la creu de Fumanya, que es  a la carretera que va al poble de Peguera.  Comencem a caminar per una pista bastant plana i a menys de 100 metres surt un caminet a ma dreta que desseguit s'enfila entre mig d'un bonic bosc de pi roig. El cami está ben traçat pero es molt rocós i molt pendent. Malgrat aixó  es puja bé perque els arbres fan una ombra agradble. Com que es un bosc espes la visió del paissatge es molt limitada .


 Quan s'acaba el bosc la visió s'amplia. Comença un paisastge desolat amb la terra  coberta de matolls petits i pedres blanquinoses. De tant en tant, molt de tant en tant hi han floretes minuscules de color blau. Pero si mires enrera veus les carenes que s'allunyan del prepirineu blavoses i ondulades , les arbredes d'un verd fosc  dens que van quedant als teus peus i els nuvols blanquinosos que enteranyinen el cel del mati

despres de  1 h de pujar sense treva arribem al coll. Fa molt vent i dona una certa sensació de fret malgrat que som al juny. Comencem a caminar  per un terreny mes planer  que fins i tot fa una mica de baixada fins que s'arriba al refugi. A partir d'alli es tornar a pujar pero mes suaument fins al cim. Està tan ple de gent que algu mes acaba sortint a la foto. La vista es magnífica i ens entretenim una estona contemplant-la

Portal de Remuñe.

Volia fer la Touse de Remuñe pero m'he quedat al portal.

El cami per anar-hi comença a la carretera de Francia, nom curiós per una carretera que no va a França i que acaba en un cul de sac.La primera mitja hora es una pujadeta en mig d'un bosc d'abets, per un cami vorejat de mirtilles. Faltava poc per les set del mati i el sol tacava de llum groga els cims que veiem en front nostre, just a ponent. El bosc en canvi romania a l'ombra.

 Quan surts del bosc entreveus la vall de Remuñe.  Es com una ferida oberta a cop de ganivet entre els massissos granítics que la limiten. Per la ferida oberta s'escola en lloc de sang, un rierol d'aigues nitides que corre al fons de la vall, sempre a l'esquerra del sender.  Potser la sang va tacar els blocs  que cauen per les pendent rocoses a la dreta i  s'esmicolen en el llit dels torrents. Ells donen a l'aigua un to vermellenc i una sabor ferruginós.

Com mes avances més fons queda el rierol fins que no arribes a una certa alçaria, més o menys a les dues hores de la marxa. Aleshores el rierol i el sender s'acompasen, corren paralels tot el camí  i les cançons de l'aigua acompanyen als caminants.  Les pendents es suavitzen i s'omplen de floretes menudes, de margarides, d'iris. He vist en aquest rierol un ocell molt curiós, gris quasi negre, que nomes volava amunt i avall del rierol just arran de l'aigua.

 En arribar a una segona pleta, quasi al fons de la vall, l'espai s'obre i l'herbe i les flors d'àrnica es reparteixen la terra entre els bloc de granit. És un lloc per reposar abans d'empendre la pujada definitiva.  Corren entre les pedres hem sentit primer i després hem vist tres marmotes. Mares que xisclaven desesperadament per avisar a les filles. Les marmotes grans son rodonetes i tenen un bonic pelam amarronat, pero les petites son grisenques i esprimatxades.

           Més endavant la vall torna a encongir-se i les parets de granit cauen en picat sobre el rierol, cada cop mes ferestec. Cal travessar-lo per seguir un cami costarut i arribar a un pas de blocs que ens portarà a un collet. De tot el cami es potser el fragment mes exposat i mes perdedor. Un cop superat el collet s'arriba a un petit llac, mes o menys glaçat segons l'any. Davant nostre queda una paret irregular de blocs mal senyalitzats amb multiples fites

Despres pujada sense treva per una mena de tartera i les lloses. Impresionants, rosades. Son més boniques amb neu. I mes fàcils de pujar , doncs l'any passat ho varem fer amb neu i va ser menys penòs. Has de pujar desviant-te a l'esquerra  per tal d'evitar barrancs.

 Quan s'acaben les lloses ja som al portal de Remuñe. Dalt del portal clapes de neu ennegrida, fàcil de travessar que anem creuant per accedir al coll de la Touse. Fins que hem arribat a una clapa de neu que lliscava per una pendent quasi vertical i m'ha agafat por.

       

 La sensació en aquest indret es de soletat infinita, de petitesa, quasi de temor. La natura dura i indiferent, severa en la seva magnitud et corpren. Es un paisatge hermós pero desolat. Roques i roques nues sense un bri d'herbe, Nomes la imatge de l'ibon blanco de Lietrola al fons de la vall veïna, amb les restes de neu flotant damunt l'aigua blavíssima et commou agradablement amb la seva bellesa.Just en front la silueta impresionant del Peridguero.

             Hem tornat enrera amb la visió de la Touse com un desig irrealitzable.  La tornada és lenta i una mica desilusionada. És mig dia i el sol cau immisericorde. Parem a l'ombre d'unes roques a mitja baixada per menjar un mos.

Refugi d'Estós

El cami comença sortint d'un parking improvisat poc abans de l'embassament d'Estós. Té un blau profund tacat de maragda aquest embassament. Un blau que posa un esglai al fons dels ulls. Un blau de misteriosa bellesa.

La pujada es monòtona i poc interessant fins que travesses la palanca d'Aiguacari. A partir d'alli comença un bosquet de boixos i nogueres que es despengen cap al barranc al fons del qual corre un rierol tumultuós i sonor. El perfum dels boixos a mig matí no és tan dens con al cap vespre, pero és agradable. La remor de l'aigua al fons del barranc ens acompanya sense fer nosa.

Més endavant apareixen els fatjos, senyorivols i apretats a costat del camí. Un bosc de fatjos està fet d'ombres petites que es multipliquen infinitament.i aconsegueixen resguardar-te del sol aclaparador de mig dia.

Després de quasi una mitja hora pujant arribem a la cabana de Santa Ana. A patir d'aqui el cami planeja en una vall oberta coronada al fons per les carenes de cims que passen dels 3000m.; cims que habitualment  conserven la neu  fins a l'estiu pero que aquest any l'han perduda.

Seguim avançant i ja no queden fatjos. Els abets els han guanyat la partida. Trobem una font. L'aigua raja fina sobre un tronc obert posat com a receptacle. L'aigua és fresca, quasi freda. Un bon habituallament.

Continuem pujant i arribem a una cruilla. A la dreta refugi d'Estos. A l'esquerra Batisielles. Seguim a la dreta per un bonic camí ombrejat. S'agraeix un estona de caminar per plà però poc després torna a pujar, fins que arribem a la Cascada de les Gorges Galantes. Som a una alçaria considerable sobre el fons de la vall per on discorre el riu d'aigues manses.

Veiem el Perdiguero a la dreta, al mig el portillon d'O i a l'esquera el pic del mateix nom.Poc despres passem per una explanada on hi ha una cabana de pastor - la cabana del Turmo-. Travessem el riu per una palanca.

 A partir d'ara i fins el refugi el cami corre a la dreta del riu, entre prats florits i bosc d'abets. El darrer tram es una pujada costaruda pero bonica en mig de camps de flors, sobre tot iris. L'aigua ara va quedant al fons de la vall. Quasi al final del cami un grup de caballs que juguen i s'acaronen.

Al refugi seiem i bebem. Sentim parlar als caminants. Aviat iniciem la tornada pel camí de Batisielles. Ja ho varem fer l'any passat i trobem fàcilment la palanca que travesa el rierol. A partir d'aqui torna la pujada sota un sol inclement de mig dia. Afortunadament el cami s'endinsa aviat  en un altre bosc d'abets per on puja i baixa serpentejant durant mes de mitja hora. Despres travessem novament prats florits regats per rierols que surten de deus petites. Es un paratge molt silenciós i solitari. Corpren.  No ens creuem practicament amb ningú. Se sent l'aroma de les herbes boscanes i dels troncs dels avets.

Quan ja comencem a atipar-nos de tant pujar i baixar, s'inicia el descens que ens porta a un prat ple de mosques. Despres la baixada definitiva cap a Batisielles per un caminet que sembla precipitar-se esvalotat entre mig dels fatjos. A l'ibonet de Batisielles trobem grups de gent. Els deixem enrera per continuar baixant sense treva fins al cami que porta a l'embassament blau maragda.i al cotxe.