dilluns, 30 de juliol de 2012

l'aigueta de la vall

Per anar a l'Aigueta de la Vall hem començat a caminar al Puente de Tramarrius, un petit pont de pedra que travessa el torrent de l'Aigueta de Grist. De fet el trajecte mes fàcil i habitual es el que surt del santuari de Guayen, pero com que ens agraden les coses dificils hem escollit la drecera.
El cami, mes que cami un corriol, puja molt empinat desseguida i serpenteja entre boixos, bedolls i pi roig . Es tan estret que en alguns llocs amb prou feines hi cap un peu; i la vegetació es tan densa que no deixa veure el paissatge, ni el cel, ni quasi bé res. Com que estas tan ocupat en veure on poses els peus tampoc t'importa massa.

A mida que es va enfilant divises a la dreta un  barranc i al fons del barranc la linia fina de l'aigua que salta sobre les roques i quasi bé brama. Es un bram profond, com el barranc , monóton i d'aguna manera tranquilitzador. Es l'ùnica veu en el silenci d'una natura esquerpa i et fa companyia.

La llera del riu es pura roca. Una roca llisa de color vermellós. L'aigua hi llisca embogida en els trams mes angostos i s'adolceix quan el terreny s'aixampla i el rierol vol semblar un vertader riu de montanya.   Aleshores es dibuixen gorgs d'aigues verdes que conviden a entrar-hi.

Arribat un punt  el cami es bifurca. pots triar a la dreta un sender que sembla mes fresat, o a l'esquerra un de mes estret i empinat -ambdos tenen fites-. Com que ens han dit que el de la dreta es perdedor triem el dificil. Es una pujada al mig d'un torrent, plena de blocs petits, empipadors per accessibles.

Quan s'acaben els blocs ens sorpren un sender ben fresat perpendicular al que venim, tranquilitzador en la seva linearitat. Se soposa que hem de seguir a la dreta i així ho fem. A partir d'aqui el cami es molt mes agradable, a voltes una mica pedregós i inclinat, d'altres mes terrós i planer.
A meitat del cami trobem una font arrecerada a l'esquerra plena de molses verdes. L'aigua es fresca i bona i la bebem amb plaer. Banda i banada del cami creixen gerderes i mirtilles , pero no tenen fruits. Els ùnics fruits que trobem i cullim son maduixetes de bosc.

Despres de quasi bé una mitja hora arribem a una mena de pleta inclinada guarnida amb flors de tots colors i mides: margarides , iris, cigrons de montaya, digitalis, ...
Acabada la pleta una palanca travessa el rierol just despres  d'una zona d'aigues manses. Es la palanqueta de la Sarra. Ens banyem un un gorg d'aigues transparents just passat la palanqueta

Deixant enrera el rierol, pel flanc dret comencem novament a pujar i ens distanciem de l'aigua. Al cap d'una mitja hora mes entre pins i roques divisem una pleta mes ampla que s'esté a la dreta del riu. Coronant la pleta , una petita cabana de pedra. Es la cabana del Vaquerisal, que es troba a 1875 m. d'alçada.


 Seiem per contemplar el pasissatge que queda enrera i de cop apareix un cadell negre i pelut, molt falaguer. Sentim veus darrera nostre. Son dos homes amb dos gossos negres més. Intuim que son els pastors d'un remat d'ovelles que no veiem, pero sentim dringar a l'alte banda del rierol. Ens ho confirmen i un dels dos homes ,molt amablement ens comenta com arribar a la pleta superior que ha de ser el final del nostre recorregut: el LLano de la Ribereta des d'on es contempla una cascada magnifica que continua en l'aigueta de la vall.
Falta poc, menys de mitja hora diu l'home. Pero el cel s'enfosqueix per moments i comença a bufar un vent calent que torna bojos als bedolls. Tenim por que es posi a ploure d'un moment a l'altre i decidim tornar enrera. La tempesta ens persegueix i quan ja som quasi al final esclata a sobre nostre. Benvingudes gotes de pluja......